dimarts, 23 d’octubre del 2007

Temps era temps...


...hi havia una nena, molt i molt tímida que es tancava a la seva habitació i hi passava hores llegint i llegint. Era una petita devoradora de llibres, no passava cap dia en que els seus ulls llisquessin per les pàgines suaus que explicaven una història, un conte, un altre món. Dins de la seva habitació, la realitat desapareixia i era substituida per munts d'imatges que se succeien dins del seu cap, sense parar, sense ser-ne conscient, i conformaven ficcions en que ella, sense adonar-se'n, era la protagonista. El llibre havia estat escrit per ella, pel seu plaer, per la seva ment. Ella era, i és, una lectora.
Vull dedicar aquest espai virtual a tots aquells lectors i lectores que no poden anar a dormir sense haver llegit ni tan sols una pàgina d'algun escrit, a aquelles persones que, tot i saber que si agafen un llibre dormiran només 5 o 6 hores, ho fan, i per uns minuts s'obliden de la realitat de l'endemà: dels ulls inflats per la manca de son, el mal humor del matí, la dosi de cafeïna per aguantar les primeres hores del dia...
M'agradaria que les persones que visiteu el blog opineu sobre els llibres que, amb més o menys éxit, aniré comentant, encara que no els hagueu llegit, dir-ne alguna cosa o fer alguna pregunta. Aquest és un espai per amants de la literatura, de la reflexió i el plaer de llegir.



1 comentari:

octopussy ha dit...

Aquesta descripció sobre els hàbits i sentiments del lletraferit no deixa de ser, com a mínim, realista fins a l'últim punt. Literalemnt, és que de vegades no pots deixar, ni físicament ni mentalment, el llibre.
Particular i personalment, m'ha succeït amb un escriptor magistral, però que curiosament té mala fama de no saber acabar els finals com correspondria després d'un monumental començament i nus: Sandor Márai, en l'Ultima Trobada, llibre que segurament molts de vosaltres haureu llegit, o si més no sentit a parlar. La manera com crea l'atmòsfera íntima i personal, la tensió dels diàlegs, la profunditat de les divagacions però sense caure en l'efecte Umberto Eco (xerro i xerro, i em perdo).Magistral