El mismo mar

PROTAGONISTAS OLAS
El mismo mar
Amos Oz
Siruela


Si Amos Oz se cuestiona en el inicio de La historia comienza cual debería ser el principio de cada novela que enfrenta un escritor, no hay duda que para su maravillosa obra El mismo mar no ha vacilado en darle un arranque con un contenido de fábula pero de forma muy rítmica, de poesía: No muy lejos del mar, en la calle Amirim/vive solo el señor Albert Danon. Le gustan las aceitunas/y el queso curado. Es un hombre apacible, asesor fiscal,/hace poco que Nadia, su mujer,/murió una mañana de cáncer de ovarios. Dejó/algunos vestidos, un tocador, unas servilletas bordadas/con delicados hilos. Su único hijo, Enrico David,/se ha ido a escalar las montañas del Tíbet.

No es nada desdeñable: el cuento parece sencillo, nos podemos imaginar al pobre Albert sentado en la soledad de su casa, con el recuerdo aún caliente de su esposa muerta. Los incipientes detalles que Oz describe nos anuncian una historia muy íntima y tal vez dolorosa, unas vidas rasgadas por la realidad que a todos nos toca. Además introduce temas tan humanos como interesantes para engancharnos a la historia como son la muerte, la pobreza, la huida.

En El mismo mar encontramos, pues, los ingredientes imprescindibles para llevar al lector a un viaje introspectivo al alma humana, pero sin dejar de presentar bien el plato. Amos Oz alterna su poesía rica en matices con una prosa ágil para darnos un respiro; experimenta con los versos a la vez que sus personajes catan las distintas dimensiones del ser, aventura numerosos títulos en cada pequeño texto para secuenciar múltiples vidas que se cruzan en la felicidad, los remordimientos y el temor.

Si quisiéramos dar un sentido a la obra de Oz, que ya queda justificada por su propia riqueza lingüística y sentimental, éste desembocaría en el mismo título: padre, novia, hijo, amiga, amante, solo, triste… Todos son protagonistas de la historia y todos participan de un mismo objetivo, ése es, reconocer la muerte en el mar que acompaña los atardeceres de la ciudad, porque al fin y al cabo, todos los pensamientos se dirigen al vaivén de las olas que van y vienen, y mueren en el infinito arenal. Las vidas más o menos miserables, siempre al límite de la equivocación, necesitan justificarse en sus actos, pero es solo en la comunidad inevitable de los fallecidos donde ven un destino claro.

Amos Oz quiere aserenar a sus criaturas, darles estabilidad emocional, y por eso se insiere él mismo (o como mínimo su alter ego) en el relato y se hace partícipe de su propia escritura para ayudar a tranquilizar el mar convulso de las tragedias humanas. La originalidad del autor actuando en su propio texto adula al lector, lo hace cómplice de su inventiva y, en última instancia, le provoca el torbellino que busca toda literatura: el placer.

Almas grises

Todos víctimas, todos verdugos
Philippe Claudel
Almas grises
Trad. José Antonio Soriano
Salamandra, 2005, Barcelona

Todo esto puede parecer un enorme barullo, un revoltijo sin pies ni cabeza, pero en el fondo no ha sido más que una sucesión de fragmentos, imposibles de recomponer. Esta y otras justificaciones sobre el acto de escribir de el narrados de Almas grises recuerdan al lector que se esta enfrentando a una historia personal, aunque el leit motiv de la novela pueda parecer en un principio el asesinato de una inocente niña.
Philippe Claudel nos sitúa en un abanico de años que van principalmente desde 1914 a 1937, aunque el eje principal, la muerte de la pequeña Belle en un pueblecito francés, es en el año 1917, en plena Primera Guerra Mundial. El contexto histórico no es banal, pues a las muertes masificadas de las trincheras y los obuses, normalizadas hasta cierto punto, se sumaran la de los personajes que irán cayendo con el paso de los años alrededor del triste narrador. Sin darnos a conocer jamás el nombre de este, Claudel hace discurrir por su memoria y escritura los episodios funestos que marcaron la vida de este ex policía; situaciones únicas para un pueblo casi incomunicado, situaciones repetidas en miles de lugares, tiempos y personas.
La tensión argumental parece que gira entorno un asesinato y alguna que otra muerte aislada, pero lo que de verdad pone la salsa a la novela son los repetidos flasback a los que nos somete el escritor sin previo aviso, hablando en pasado, de pronto recordando en presente y conjeturando en futuro. La presentación de los personajes, aparentemente física pero profundamente psicológica, hace que nos adentremos en una historia rica en actitudes y contenido. Lo importante no son la pistas para resolver el crimen, sino los sentimientos que desencadena en cada una de las personas teóricamente estereotipadas (el hombre solitario, la muchacha sonriente, el soldado desertor).
Con su propia desgracia a sus espaldas, el narrador hace uso de la ironía para hacer una crítica profunda al poder, al dinero, a la guerra y a todos aquellos que se escapan impunemente de la muerte. Los inocentes condenados tienen un leve eco del fusilado a Réquiem por un campesino español, y los corruptos adinerados parecen sacados de los capataces de Macondo.
Claudel se llevó el premio Renaudot y ganó el de Libro del Año por los libreros franceses y la revista Lire con este relato en que todo el mundo sospecha entre si, pero que en el fondo todos son víctimas de la misma guadaña, la guerra.

Botxan

Feia temps que no tenia el gust de llegir una història alhora sincera, descarada i divertida.

Potser Natsume Sôseki (1867-1916) no és tan conegut com els seus compatriotes Haruki Murakami o Banana Yoshimoto (a hores d’ara ja en podriem afegir molts més :Mishima, Oe, Kawabata...), almenys fóra de l’arxipèlag, però dins és tota una celebritat. El seu rostre il·lustre els bitllets de mil iens que s’han fet servir per pagar les desenes de llibres que han anat a parar a mans dels lectors, els més llegits dels quals són Kokoro (Gredos, 2003), Yo, el gato (Trotta, 1999) i Botxan (Proa, 1999 i Impedimenta, 2008).

Botxan és el relat innocent d’un mestre de matemàtiques de Tòquio que ha d’anar a treballar en un poblet rural. El protagonista no és altre que Sôseki; si reseguim la seva biografia hi podem trobar el mateix recorregut de la ciutat al camp per ensenyar a uns rudes estudiants. La disconformitat de l’escriptor i per tant de la seva criatura literària amb el món allunyat de la ciutat és una constant que s’ha anat repetint al llarg de tota la història de la literatur japonesa. Ja als Contes d’Ise (Abadia de Montserrat 2005), del segle X, trobem un clar rebuig per la gent del camp, considerada inculta i desgraciada.

Bona part de la identitat del protagonista radica en aquest contrapunt social latent en la època de l’obra (1906), temps en què Japó vivia una invasió frenètica dels valors occidentals des de, sobretot, 1868, any en què es va obrir en tots els àmbits a les influències exteriors. És la lluita entre els valors antics i els moderns la que atormenta a Sôseki i a d’altres escriptors contemporanis (Mori Oogai) i posteriors. La recerca d’una identitat pròpia, que podien esgrimir els seus avantpassats pero no ell en aquest xoc de cultures, obre una nova etapa en la literatura nipona, tant és així, que Natsume Sôseki és considerat un dels fundadors de la literatura moderna en el seu país.

Si seguim les aventures de botxan, tal com és anomenat el professor a la obra, podrem apreciar l’estil lleuger i transparent de la prosa de l’escriptor. No estem davant de reflexions altament filosòfiques, ni d’una història farcida de críptocs referents literaris només a l’abast dels iniciats. L’agilitat formal i la desimboltura de les accions fan de la novel·la un relat popular, accessible al públic, i és per aquesta condició que va tenir tant d’èxit a principis del segle XX i en continua tenint a l’actualitat. El registre informal de Sôseki fa que el lector es trobi a gust en un món que si bé no li és propi, si que el pot reconèixer i riure amb les bromes que “pateix” el mestre i els sobrenoms que aquest posa a cada company de feina( Camisa Vermella o Carbassa Tardana). La realitat social del moment es veu molt ben reflectida en el dia a dia de botxan: quan va als banys públics, quan jutja als camperols des de la seva autoritat de toquiota, quan ha d’aguantar reunions sense interès... Potser al lector occidental se li escapa el sentit de tot plegat, però gràcies a la importància que està adquirint el Japó a nivell internacional segur que ja compta amb uns referents, si més no generals, per fer-se una idea de la societat amb la que convivia l’escriptor, que en alguns aspectes no és tant diferent de l’actual.

L'elegància de l'eriçó

Aleshores, una camèlia


L’elegància de l’eriçó, Premi dels llibreters francesos 2007, és la història de dues lluites interiors, de dues persones atrapades per la seva intel·ligència en un món protagonitzat per rics esnobs. Les protagonistes són Renée i Paloma, una vídua i una nena que, malgrat l’estatus social que les separa, s’aniran acostant gràcies a un cabdell de pensaments que desenredaran al llarg de les pàgines.

La senyora Michèle (Renée) és l’eriçó de la novel·la: sota la disfressa d’una portera esquerpa i pobra, s’amaga una personalitat altament culte i crítica amb el món, afamada de Tolstoi, música clàssica i cinema japonès. Més enllà del convenciment que és una peça mal col·locada a la societat, la tendresa de l’eriçó traspassarà les seves punxes per descobrir les raons més íntimes de la seva actitud, sublimades a través de milers de lectures i contemplacions artístiques.

La Paloma és una nena de 12 anys que, convençuda que ho sap tot de la vida i que no li queda res pel qual l’essència del ser pugui adquirir més sentit, decideix suïcidar-se als 13 anys, no sense abans haver escrit dos diaris sobre els seus pensaments, que són els que trobem a la novel·la.

Muriel Barbery pren les veus corals de la portera i de Paloma per anar configurant una trama curta però farcida de discursos més o menys filosòfics, per tal d’ensenyar al lector dos móns interiors basats en la solitud i l’antisocialització, viscuts des d’una teoria cultural molt romàntica però gens pragmàtica, ja que aboca a les protagonistes a una vida sense sentit.

És per això que la primera meitat del llibre, dedicat a reflexionar irònicament sobre les famílies del bloc de pisos on viuen i l’existència en general, es fa a vegades massa densa i buida d’una acció que justifiqui el descoratjament que senten envers tot plegat. En canvi, la resta del text, té molta més força i lògica, ja que, quan les dones, convençudes de la seva aparent fortalesa, entren en les vides del món real, les seves teories es demostren en la pràctica i es tenyeixen d’un humor sarcàstic molt encertat. Les seves ments alimentades de lectures i configurades a partir de la ficció s’esmicolen a mesura que es van relacionant amb els diferents personatges, foscos fins aleshores, amb passions humanes ara. La interacció de les dues rates de biblioteca amb el món creador esfondra les barreres vitals. Comencen a conviure amb els altres caràcters potser no tan poc interessants que pul·lulen al bloc de pisos, sense deixar enrera, però, la individualitat que les fa tan especials.

Els dos eriçons emergeixen del cau per trobar-se amb l’espectacle els sentits humans, amb els colors reals de les camèlies, amb una vida de veritat. Qui sap si sobreviuran.

After Dark

Tòquio, a.m

No m’esperava menys d’After Dark que els altres llibres de Haruki Murakami. Sabent que mai m’ha defraudat, he tornat a intentar desentrellar els punts fabulosos de la història, i si alguns no s’escapen a la imaginació, he de confessar que les vides encreuades que ens ofereix l’escriptor m’han deixat buits de significat i discursos inacabats. Cosa que m’agrada, a mi i a tothom que segueixi la seva obra literària.

Perquè Murakami no segueix cap tradició literària fidelment, no podem dir que és deixeble de la literatura japonesa més tradicional (encara que molts l’emmarquin en un context estrictament oriental), ni podem assegurar que la influència de models occidentals determini la seva escriptura. Murakami és únic i original, com en cada novel·la, en aquesta també fa viure les seves criatures en un paisatge europeïtzat tenyit de la idiosincràsia nipona que no pot fugir del seu passat.

Com que l’escriptor no necessita més presentació, passaré directament als fets: tres, quatre, cinc vides, no sabem a quina donar-li més importància. Cada personatge estableix múltiples relacions amb els seus companys d’escena, potser mai arribaran a trobar-se, però estan inexorablement connectats; és el destí. Darrera una prosa senzilla, poc a poc es va descobrint la profunditat i riquesa que desprenen les criatures de la gran ciutat, conformant, al cap i a la fi, un nou món murakamià (si se’m permet l’adjectiu) ric i ple de paral·lelismes en ell mateix, i a la vegada, amb la resta de l’obra literària de l’autor.

Murakami tampoc deixa al tinter el món confús i a vegades angoixant que viu en equilibri amb la realitat (o potser és aquesta altra dimensió de límits inexistents la que ens defineix en essència?). Aquest cop, una pantalla de televisió ens remet a un altre espai metafísic. És la versió moderna i tecnològica de la representació de les pors, encarnades abans per sers fantasmagòrics de la mitologia japonesa; ara pel desenvolupament gris i obscur dels desigs quotidians.

El món paral·lel en el qual es troba una de les víctimes narratives desorienta al lector, tal com succeeix a Kafka a la platja amb el vell i estimat Nakata. Un món sense sortida aparent, el significat del qual, pels qui encara insisteixen a recrear-lo racionalment dins la ment, potser està em les paraules de l’inventor: adoptar un punt de vista conceptual desproveït de massa.

Com podem comprovar, tot i les diferents línies temàtiques que el japonès ha anat alternant i conjugant en la seva trajectòria, sempre hi ha elements que es repeteixen, i això reconforta i fa somriure a l’espectador dels seus textos. Gats i jazz es filtren en l’escenari toquiota per construir ambients, si no tant misteriosos com a La crónica del pájaro que daba cuerda al mundo, si revestits d’una certa aura d’intimitat.

I és aquest punt de vista pròxim i quasi físic el que ens acosta un cop més als personatges noctàmbuls de la ciutat. Fusionant literatura, música i cinema, l’escriptor ens inclou en el relat, convertint-nos en un objectiu de camera que estructura escenes fàcilment representables pel setè art. Podem palpar a una adormida Eri (El seu coll, blanc i fi, conserva la densa serenor d’un producte artesanal, i la seva barbeta menuda dibuixa un angle perfecte, com un braç de terra ben format que s’endinsa al mar), acariciar la pell de la Kaoru (una pell dura i seca, com la roba de la pluja que fa temps que no es posa ningú), o simplement entrar en els espais insomnes que ens ofereix la densa ciutat.

La música, un clar element autobiogràfic de l’autor, està en consonància amb el ritme literari. El títols de la novel·la ens fa rebotar directament a la peça Five Spot After Drak, melodia del jazz que encaixa meravellosament (com tota la banda sonora del llibre) amb els diàlegs dels protagonistes. L’estil de Murakami té una cadència tranquil·la i continuada que s’assimila al compàs del jazz escollit per a la present història. L’escriptor no deixa de banda, però, les notes més extremades i alhora equidistants de l’estructura ja musical: els capítols s’intercalen en parelles de contraris, creant ambients de quietud o d’acció, son o desvetllament, silenci o cançó.

Aquesta vegada, però, Murakami va més lluny, i encarna la literatura en la figura de la Mari, una japonesa aïllada de les convencions socials, i la música en el noi que la trobarà sola, llegint en un bar al principi del relat. El director culmina o tot just comença la relació amb una peculiar i tendríssima declaració d’amor:
- Però, ¿ per què t’interesso?
- Per què deus ser? Ara mateix no t’ho sabria explicar. Però si quedem uns quants cops i podem parlar, potser començarà a sonar una música com la de Francis Lai i aniran apareixent tot de raons concretes per les quals m’interesso per tu. Amb una mica de sort, fins i tot potser ens neva una mica.
Lletra, melodia, les paraules ens acaricien com aquest floc de neu que podria arribar a caure sense soroll a la galta d’un dels actors perdut dins seu.

La brevetat de la novel·la no ens permet, per contra, arribar a un nivell de profunditat psicològica tant profund com en altres històries de Haruki Murakami, però això no evita la sensació de malenconia i plenitud que ens omple al passar la última pàgina d’After Dark.

Música per camaleons

Ens trobem davant de l’últim llibre publicat en vida per Truman Capote, a l’any 1980. És, segons afirma ell mateix al prefaci, la carcassa dins de la qual podia incloure tot el que sabia sobre l’escriptura. I més enllà del que pugui contenir el meravellós text de Música per camaleons, el cert és que sí, que podem creure en la sintetització per part de l’escriptor de la seva carrera literària en aquest darrer obsequi escrit.

Capote inicia el llibre amb una curiosa història sobre una dama que atrau els camaleons a través del so del piano. Un seguit de personatges peculiars, però sempre dins de l’esfera de la realitat, caminen per les pàgines acuradament estudiades; ens expliquen anècdotes que podrien ben bé ser els secrets del veí, secrets també nostres.

La narració central ens recorda inevitablement la seva famosa novel·la A sang freda per la seva naturalesa periodística, directa, abundant en dades de caràcter policíac, però mai sense perdre la frescor i l’agilitat de l’estil (cal dir que la traducció de Quim Monzó és molt encertada). Truman Capote combina el diàleg i els pensaments més íntims per recrear l’ambient tens i dolorós d’una història d’assassinats, que per més fantàstics que puguin semblar, formen part de l’indiscutible, el tangible, l’autèntic.

Taüts tallats a mà és aquest relat curt que articula la trajectòria ascendent dels contes, sent els primers pura ficció i els darrers experiències personals. En aquestes l’escriptor duu el seu segell de non-fiction-novel fins a tal extrem que reprodueix converses gairebé inadequades, descriu celebritats de manera descarada i arriba a un nivell de confessió absolut al mostrar al lector els diàlegs interiors que manté amb ell mateix. A l’últim relat Capote es transforma simbòlicament en bessó siamès per “autoentrevistar-se” i treure a la llum tots els vicis que ha anat deixant escampats al llarg del llibre, pors i desigs que l’amaren d’humanitat però alhora de celebritat : Sóc alcohòlic. Sóc drogaaddicte. Sóc homosexual. Sóc un geni. És clar que podria ser totes aquestes quatre coses dubtoses i, tot i això, ser un sant.

Tsugumi

NOSTALGIA IN EXTREMIS
Banana Yoshimoto
Tsugumi
Trad. Albert Nolla
Tusquets, Barcelona, 2008

Tsugumi, un texto claro, sencillo y transparente, merece una crítica desnuda de artificios y conceptos crípticos que puedan disuadir al lector de leer esta pequeña joya. Por eso, el título, el nombre de la autora y las palabras intraducibles del japonés nos deben arrastrar a la lectura fácil de la obra de Yoshimoto prescindiendo de los prejuicios de complejidad que se acostumbran a relacionar con esa cultura tan rica como es la nipona.

Banana Yoshimoto (Tokio, 1964) ha ido hilvanando un recorrido literario que, si bien ha pasado desapercibido los primeros años en nuestro país (su primera obra traducida al español es Kitchen, Tusquets, 1991), desde la publicación de Sueño profundo en 2006 (Tusquets), se puede asegurar su fama en el extranjero. Con Tsugumi, obra publicada en Japón en 1989, se establece fuera de su país, y más concretamente en España, como una de las escritoras japonesas más reputadas de la actualidad, junto con Haruki Murakami.

Tsugumi no es una historia, una trama, un recorrido vital, ya que la protagonista, María, vive su presente sintiendo el pasado a cada instante. Su nueva estancia en Tokio no le permite olvidar sus anteriores 18 años en la península de Izu, y vuelve allí para pasar el verano, junto con sus primas Yoko y Tsugumi.

El estilo de Yoshimoto, equilibrado, pausado, rítmico, nos sumerge en el mundo de la infancia perdida e irremediablemente irrecuperable; una constante lucha con el paso del tiempo y el anhelo del paraíso pasado, una lucha de antemano inútil. Para María, su vida en Izu fueron los años más felices de su existencia, rodeada de sus seres queridos y de un paisaje idílico y total, sin miedos ni carencias. El estado de salud de su prima Tsugumi, siempre al borde de la enfermedad y la muerte, es el pesante contrapunto de los días de verano lánguidos y lentos, llenos de helados de palo, perros y olas.

La escritora nipona lleva la nostalgia a tal extremo que cada sonido (los pasos del padre), sabor (el sushi), olor (el mar), tacto (el cabello de Tsugumi) y mirada (los fuegos artificiales) evoca en la protagonista y en los lectores un torrente de imágenes del pasado, siempre etéreo y recordado.

Tsugumi no es un texto de aprendizaje ni de objetivos, sino que simplemente lleva al lector a través del tiempo a las situaciones más banales y cotidianas de un tiempo pretérito para hacerle entristecer y sonreír, amarado por la nostalgia: “en aquest lloc no hi passa res d’especial, i l’estiu transcorre en una mena d’avorriment. He escrit aquesta novel·la perquè tenia ganes de deixar constancia de les sensacions que omplen aquests dies: en aquest no fer res, només se succeeixen les passejades, els banys i els capvespres, amb el mar sempre present”.

Yoshimoto recupera el sentimetalismo más clásico de la literatura japonesa pero lo reviste de una prosa transparente para dar al lector contemporáneo un catálogo de recuerdos que no debe nunca olvidar.